TERCER ANIVERSARI

Tres anys de

periodisme

Des del 28 de novembre del 2010, Catalunya i el món s'han transformat, més i tot del que es podia preveure. L'ARA ho ha seguit dia a dia i minut a minut. Aquest és el relat multimèdia del que ha passat

Ciberguerra

Les filtracions massives de dades i l'espionatge a institucions i ciutadans a través del rastre digital han obert un nou camp de batalla global. La revolució d'Egipte neix al Facebook i a Twitter. A Síria, els vídeos de YouTube burlen el règim i mostren la repressió al món

Larry Downing / Reuters

De Wikileaks
a Snowden

La primera infoguerra seriosa ha començat. El camp de batalla és Wikileaks

John Perry Barlow, escriptor

E

Des que has començat a llegir això, al món s'han fet

0000000

tuits

Cada dia es publiquen 500 milions de tuits de mitjana, uns 5.700 tuits per segon

l juny d'aquest 2013, Edward Snowden, un consultor tecnològic que havia treballat a la CIA i a l'Agència de Seguretat Nacional (NSA) dels Estats Units, filtra als diaris 'The Guardian' i 'The Washington Post' documents classificats sobre programes d'espionatge nord-americans. La NSA hauria tingut accés a registres telefònics i d'internet de l'operadora de telefonia Verizon i de servidors de Microsoft, Yahoo, Google, Facebook, Skype, YouTube o Apple. Espionatge massiu a milions de nord-americans i també, segons es publicaria més tard, a diversos líders mundials, entre els quals, Angela Merkel.

El 2010, una organització sense afany de lucre, de nom Wikileaks, liderada pel programador informàtic i periodista australià Julian Assange, posa a l'abast del món desenes de milers de documents militars classificats de les guerres de l'Afganistan i de l'Iraq. Una filtració massiva que ha revolucionat la immediatesa i l'accés directe a les dades. Com a Wikipedia, l'enciclopèdia digital de la qual l'organització va copiar el format, a Wikileaks són els internautes els qui alimenten la plataforma enviant documents secrets a què tenen accés. Wikileaks ofereix anonimat a les fonts, verifica la informació i la publica a la xarxa, sovint filtrant-la primer a diaris de referència que n'acrediten l'autenticitat.

El poder de les dades. Dos experts en tecnologia són capaços de fer pujar la mosca al nas al líder de la primera potència mundial. La informació apunta a ser l'arma econòmica del futur, tan poderosa com l'àtom o el petroli.

Ordinadors i telèfons mòbils connectats a escala global a través d'internet. Les metadades: el rastre digital. Google, Facebook o Twitter emmagatzemen milions de bytes i comercien en informació personal dels usuaris. Privacitat, seguretat i llibertat d'informació: drets enfrontats en un nou context global interconnectat.

Tres 'herois' de les filtracions, tres destins diferents

  • Julian Assange

    Fundador de Wikileaks

    Refugiat a Londres, ambaixada de l'Equador

    El fundador de Wikileaks, nascut a Austràlia el 1971, va entrar al món de la pirateria als 16 anys. Com a 'hacker' el seu objectiu era compartir la informació que intercedia sense danyar mai els sistemes informàtics ni modificar els continguts originals. Amb aquesta filosofia naixeria anys més tard Wikileaks. L'abast de la filtració massiva de les guerres de l'Iraq i l'Afganistan va fer que el 2010 guanyés la votació popular de l'home de l'any de la revista 'Time'. Però poc després, Suècia l'acusava d'un delicte sexual. Des del 2012 viu refugiat a l'ambaixada de l'Equador a Londres per evitar que la justícia britànica l'extradeixi a Estocolm per ser jutjat.

  • Chelsea Manning

    Exanalista d'intel·ligència Nord-Americana a l'Iraq

    Condemnat a 35 anys de presó a EUA

    Nascuda el 1987 amb el nom de Bradley Manning, aquesta analista d'intel·ligència a l'Iraq compleix una pena de 35 anys de presó per haver lliurat a Wikileaks 700.000 documents classificats de la guerra en la filtració més gran de la història. La justícia militar nord-americana l'ha condemnat per haver violat les lleis de l'espionatge i per robatori d'informació governamental. La soldada, que durant el judici es va inculpar dels càrrecs més greus, ha demanat a Obama que li concedeixi l'indult. L'endemà de la condemna va anunciar que volia començar un tractament hormonal i va demanar que, a partir d'aleshores, se l'anomenés Chelsea.

  • Edward Snowden

    Extècnic de la CIA

    Refugiat a Rússia, parador desconegut

    Quatre ordinadors portàtils i un llapis USB. Edward Snowden, nascut el 1983 als Estats Units, no va necessitar gaire res més per posar al descobert els programes de vigilància massius dels Estats Units i del Regne Unit als seus ciutadans. La filtració ha obert un debat global sobre la privacitat i la seguretat. L'extècnic de la CIA va aconseguir refugiar-se a Rússia. Els EUA en demanen l'extradició. Snowden va filtrar la informació al periodista de 'The Guardian' Glenn Greenwald, que assegura que encara hi ha més material.

Captura i mort
de Bin Laden

“É

s un gran dia per a Amèrica, el món és més segur i millor". Barack Obama va complir la promesa de capturar el responsable dels atemptats de l'11 de setembre del 2001 contra les Torres Bessones de Nova York. Els Estats Units van matar el terrorista més buscat del món en una operació militar al Pakistan l'1 de maig del 2011. El líder d'Al-Qaida s'amagava en un fortí secret als afores de la ciutat d'Abbottabad, al nord-est del país. El 6 de novembre del 2012, després d'un frec a frec a les enquestes fins a l'últim minut, el primer president negre dels Estats Units va tornar a guanyar les eleccions davant el republicà Mitt Romney.

qui es qui a
'the situation room'

obama i el seu equip segueixen
l'operació militar 'Llança de
Neptú' des de la Casa Blanca

Pete Souza

La desaparició del líder d'Al-Qaida es va publicar abans a la Wikipedia que a 'The New York Times'. Mai abans una notícia s'havia explicat tan ràpid gràcies a Twitter. Un informàtic del Pakistan va donar la primícia sense saber-ho. Hores després, un assessor de Rumsfeld, Keith Urbahn, va especular sobre la captura: "M'explica una persona important que han matat Ossama bin Laden. Vaja". De seguida va deixar clar que era un rumor: "No sé si és cert, preguem perquè ho sigui". Però un retuit del periodista Brian Stelter, amb 200.000 seguidors a Twitter, va propagar la notícia. El món canvia i milers d'usuaris ho van explicant en 140 caràcters.

Les revoltes
àrabs

L’

Han valgut
la pena?

Lurdes Vidal

Institut Europeu
de la Mediterrània

ARA va arribar als quioscos just a temps per explicar l'onada revolucionària que va esclatar fa tres anys al món àrab. El gest de Mohamed Bouazizi, el venedor ambulant tunisià que es va immolar per denunciar la pobresa i la manca de llibertats, va desencadenar una revolta imprevista i espontània. Va ser el detonant d'un huracà democràtic a tota la regió, des del Marroc fins a Bahrain, que es va emportar quatre dictadors (Ben Ali, Hosni Mubàrak, Ali Abdul·là Saleh i Muammar al-Gaddafi), i forçava reformes més o menys profundes a la resta de països.

L'entusiasme inicial va conduir a les primeres eleccions democràtiques de la història a la regió, però aviat van sorgir tota mena de dificultats, com passa en tots els processos de canvi històric. Els nous governs islamistes d'Egipte i Tunísia no van saber afrontar les resistències dels aparells del vell règim, el pes del deute extern, la caiguda del turisme, l'enorme atur juvenil. I només van respondre a les reivindicacions populars amb més repressió i una agenda islamitzadora per tapar els seus fracassos. El 30 de juny, el malestar popular a Egipte va donar peu a la mobilització popular més gran que ha viscut el país per exigir la dimissió del primer president electe, Mohammed Mursi. L'exèrcit, pilar del règim i principal força econòmica, va aprofitar l'ocasió per derrocar-lo i imposar el seu ordre.

Mentrestant, a Síria el que va començar com una revolta popular pacífica que responia als mateixos objectius i desigualtats s'ha convertit en una guerra civil que ja ha superat els 150.000 morts a causa de la repressió sistemàtica imposada pel règim de Baixar al-Assad. Aquesta guerra s'ha convertit en el camp de batalla d'un conflicte sectari de dimensions regionals, del qual el poble sirià és la principal víctima. El cop militar a Egipte i la guerra civil a Síria són proves de foc. ¿Encara queda esperança o estem assistint a la desfeta del somni? Des del primer dia, la Primavera Àrab ha desafiat les prediccions dels millors analistes. No hi ha res escrit en aquest procés històric que sacseja una regió estratègica.

Les revolucions populars fan trontollar les velles dictadures

arabia saudita

Població: Milions
Atur:
Règim:
Cap d'Estat:
Inici Mandat:

Catalunya fa via

Centenars de milers de catalans cosint el país de nord a sud agafant-se de les mans. La imatge de la cadena humana independentista donant la volta al món hauria estat impensable fa tres anys. El dret a decidir ja ocupa la centralitat política. Catalunya ha engegat, imparable, una segona transició

L’

Per què ha crescut
l'independentisme?

Jordi Muñoz

Politòleg

ARA va néixer el 28 de novembre del 2010, coincidint amb les eleccions al Parlament que van donar la victòria a Artur Mas. CiU recuperava el poder després de set anys de tripartit d'esquerres. Només han passat tres anys des d'aquells comicis, però la transformació política que ha viscut el país ha estat profunda i d'un abast encara incalculable. L'Onze de Setembre del 2012 va esclatar tot. Una multitud prenia el centre de Barcelona en la manifestació més gran feta mai al país. 'Catalunya, nou estat d'Europa', deia la pancarta principal. La majoria dels manifestants cridaven "independència" i feien onejar estelades. Per la manifestació del 10-J del 2010, el lema unitari contra la retallada de l'Estatut al Tribunal Constitucional era: "Som una nació. Nosaltres decidim". En dos anys, Catalunya havia fet un salt, aparentment sense retorn. La cadena humana que va unir Catalunya de nord a sud aquest Onze de Setembre passat, organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana, ha mostrat al món que la força del procés i la capacitat de mobilització del poble català és imparable.

Catalunya ha encetat una segona transició. La retallada constitucional de l'Estatut –la sensació que l'Estat té un dret a veto permanent sobre les decisions dels catalans–, i la profunditat i la llargada de la crisi –amb un dèficit fiscal insostenible i unes finances de la Generalitat en situació crítica– han anat desconnectant cada cop més catalans d'Espanya. El català emprenyat del 2009 –indignat per la manca d'inversions i pels retards de Renfe–, que el 2006 havia votat 'sí' a l'Estatut pactat amb les Corts espanyoles, s'ha fet independentista. La proposta de pacte fiscal, el punt estrella del programa electoral de Mas el 2010, ha quedat superat per la mateixa societat civil. El dret a decidir ocupa la centralitat política i el sí a la independència guanyaria ara mateix un referèndum, segons tots els sondejos, per bé que per un marge estret i encara amb un nombre d'indecisos molt alt.

"El 2016 és massa tard, aquesta tensió no hi ha cap poble que l'aguanti"

Carme Forcadell,

ANC

"Hem de saber sumar voluntats per guanyar, anar més enllà dels convençuts"

Muriel Casals

Òmnium Cultural

La batalla semàntica del procés

    aaa

    Models de relació amb Espanya preferits pels catalans (%)

    Segons el baròmetre del CEO

    Comunitat autònoma

    40,8
    22,8

    Estat dins una Espanya federal

    31,3
    21,2

    Independència

    13,6
    47

    Regió espanyola

    7
    4,6
    20052013

    Font: elaboració pròpia
    Gràfic: E.Utrilla, R.Marfà

    La transformació política del país va més enllà del procés sobiranista. La tempesta perfecta s'explica per la confluència de tres factors: la crisi de la política tradicional, la crisi econòmica i el procés sobiranista. Tots tres han coincidit en el temps i es retroalimenten, i per això és difícil separar-los per identificar l'efecte de cadascun d'ells, però són fenòmens diferents dels quals podem esperar efectes diferenciats.

    Poc després de la gran manifestació de l'Onze de Setembre del 2012, Mas va anticipar les eleccions i es va erigir com el nou líder per conduir el país cap a la sobirania, tot i evitar reiteradament la paraula 'independència' i ser incapaç de desactivar els atacs de Duran i Lleida al procés. Però les retallades en l'educació o la sanitat i la rebaixa de sou als funcionaris van passar factura a CiU, en un desgast similar al que han viscut a les urnes la majoria de governs del sud d'Europa. Els ciutadans van dir 'sí' al dret a decidir i 'sí' al procés sobiranista, però van deixar clar que Mas no ho havia de fer sol. En el Parlament del 2012, Oriol Junqueras, el nou líder sorgit de les cendres d'ERC –el 2010 Puigcercós va caure fins als 10 diputats–, és alhora soci parlamentari de CiU i cap de l'oposició, després del 'sorpasso' parlamentari al PSC. ERC empeny Mas des de fora, sense erosionar-se, cosa que ja ha situat els republicans com a primera força en els últims sondejos. El PSC, cada cop més escorat cap al bloc del no –amb el PP i Ciutadans–, amb un sector catalanista que amenaça de deixar el partit, continua en caiguda lliure a les enquestes. ICV es manté ferma amb la consulta, però evita per ara posicionar-se sobre el vot.

    Francesc Melcion
    El procés es debat ara entre la via directa –#tenimpressa és un dels 'hashtags' habituals a Twitter– o la consulta negociada. Josep Antoni Duran i Lleida i la direcció del PSC han contraatacat i han fet front a la gran cadena humana de l'Onze de Setembre amb una aliança insòlita que defensa l'anomenada tercera via: un pacte Mas-Rajoy que faci possible la sortida del conflicte. La tercera via ha tingut molt de ressò mediàtic, però cap gest per part de Madrid. Rajoy va arribar a dir: "Jo no sé en què consisteix exactament la tercera via". El Parlament demanarà formalment al Congrés que l'Estat delegui a Catalunya la capacitat de celebrar referèndums. Abans d'acabar l'any els partits han d'haver pactat la data i la pregunta de la consulta. El pla B de Mas, davant el previsible cop de porta de Madrid, és la convocatòria de les anomenades eleccions plebiscitàries. El 2016 o abans i tot. En aquests comicis, els partits del sí es presentarien amb un programa que inclouria la declaració unilateral d'independència en cas que sumessin majoria absoluta. El 2012, molts ciutadans van penjar estelades als balcons i encara no les han tret. Els tres anys que vénen apunten ser tan intensos i tan transcendents per a la història política de Catalunya com aquests que hem deixat enrere.

    El procés, a debat

    Indignats

    El 15 de març del 2011 milers de persones omplien les places de l'Estat per reclamar a la classe política una democràcia més participativa. Els 'indignats' s'han erigit com a punta de llança contra les retallades socials

    Jordi Pizarro

    L

    a crisi econòmica, en totes les seves versions ha sacsejat milers d'ànimes, especialment al sud d'Europa, on la recessió ha estat més profunda. La força d'internet ha ajudat a coordinar millor i més ràpid els ciutadans. A Grècia, Portugal o Itàlia, tot plegat s'ha començat a traduir a les urnes amb un vot de càstig cap als partits del poder, l’‘establishment’. Però els efectes encara són incipients i imprevisibles. A Espanya va caure el govern de Zapatero i el CIS ja pronostica una patacada del PP i la fi del bipartidisme.

    Tot aquest pòsit desemboca el 15 de març del 2011 en el moviment dels ‘indignats’. Centenars de ciutadans omplen les principals places de l'Estat, especialment la Puerta del Sol de Madrid i la plaça Catalunya de Barcelona, en una revolta cívica, organitzada a través d'assemblees populars sota el lema ‘Democràcia real ja’. Com en els temps del ‘No a la guerra’, les cassoles tornen a sonar. Reclamen una democràcia més participativa, amb un poder polític limitat i allunyada de bancs i corporacions. I s'organitzen i es mobilitzen sobretot a través de les xarxes socials.

    El desallotjament de plaça Catalunya El desallotjament del campament d'‘indignats’ de la plaça Catalunya, el 27 de maig del 2011, provoca més de 100 ferits i una forta polèmica per l'actuació policial. Els vídeos de YouTube fan visibles els incidents a tot el món.

    Setge al Parlament El 15 de juny, centenars d'‘indignats’ es concentren a l'entrada del Parlament i impedeixen l'entrada dels diputats. Alguns són increpats. El president Mas i els consellers accedeixen a la Ciutadella en helicòpter. Arcadi Oliveras, referent dels ‘indignats’, denuncia que mossos infiltrats aviven la protesta.

    El Congrés, encerclat El 25 de setembre del 2012 es va convocar a Madrid una nova acció de protesta massiva. El moviment Rodea el Congreso aplega milers de persones fora la cambra espanyola per reclamar reformes. Hi ha incidents i càrregues policials. El 23 d'octubre hi va haver una segona protesta.

    Els nous líders sorgits del 15-M

    • Teresa Forcades

      Monja benedictina impulsora de Procés Constituent

      "Un sistema així és èticament insostenible"

    • Ada Colau

      Portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH)

      "Tot i el seu poder, els bancs tenen un punt feble: la seva imatge pública"

    • David Fernàndez

      Cap de files de les CUP

      "El sí guanyarà si és per fer un país més just i ètic"

    La gran recessió

    La crisi hipotecària, immobiliària, financera, del deute, de l'euro… La crisi que mai s'acaba. Angela Merkel ha imposat la llei de l'austeritat i el sud d'Europa no ha tingut més remei que acatar-la. Per fi han arribat els brots verds?

    John Kolesidis / Reuters

    "Ara es parla molt d'austeritat, jo prefereixo parlar d'estalvi"

    Angela Merkel

    Cancellera
    alemanya

    F

    a tres anys que existeix l'ARA, i, d'aquests, més de dos han estat de recessió. Una recessió que a l'Estat no s'havia vist almenys des de la Transició. Durant aquest temps els ciutadans s'han hagut de familiaritzar amb conceptes llunyans com 'prima de risc', 'crisi de l'euro', 'reestructuració bancària' o 'minijob'. Són conceptes complicats, però que serveixen per intentar explicar per què avui una de cada quatre persones no tenen feina. O per què la Comissió Europea –estimulada sobretot per la cancellera alemanya, Angela Merkel– obliga a fer retallades.

    El 2010 hi va haver el rescat de Grècia i Irlanda, el 2011 va arribar el torn de Portugal, i, un any després, d'Espanya. Poc després de la nacionalització de Bankia, l'Estat es va veure obligat a demanar el rescat per al sistema financer espanyol davant la impossibilitat de salvar totes les caixes i bancs en problemes. De tota manera, Espanya es va escapar del rescat total gràcies a la intervenció de Mario Draghi, que el juliol del 2012 va aconseguir rebaixar dràsticament la prima de risc amb una simple frase: "Faré el que calgui per preservar l'euro".

    Des de llavors, la tensió sobre el deute s'ha rebaixat de forma substancial, malgrat que segueix en nivells objectivament alts. Això ha permès allunyar el focus de les tensions financeres més immediates i posar de relleu els grans problemes de l'economia: l'atur desbocat i la falta de crèdits a les famílies i les empreses. Totes dues coses bloquegen el creixement de l'economia.

    "Faré el que calgui per preservar l'euro"

    Mario Draghi

    President
    del BCE

    Les retallades de Mas i Rajoy

    Rescat a la banca

    U

    na setmana després de la fallida de Lehman Brothers, el president del govern central, José Luis Rodríguez Zapatero, va proclamar que Espanya tenia el sistema financer "més sòlid del món". Però, menys de quatre anys després, l'Estat es va veure obligat a demanar a les autoritats europees i el Fons Monetari Internacional que rescatessin la banca espanyola davant el risc de fallida del sistema financer.

    Les entitats més dèbils –la majoria– han acabat fusionades a grups més grans, cosa que ha provocat que el nombre d'entitats s'hagi reduït dràsticament. Les principals víctimes han estat les caixes d'estalvis, que amb la crisi van mostrar les seves vergonyes, amb una gestió molt qüestionada per la seva politització i falta de professionalització. A Catalunya, la gran damnificada ha estat CatalunyaCaixa, que ha passat de ser la segona entitat catalana a estar a un pas de la desaparició.

    El mapa de les fusions

    Font:FMI i elaboració pròpia. Gràfic: R. Marfà

    La crisi, a debat

    Atur imparable

    És el pitjor drama de la crisi. Des del 2010, el nombre d'aturats no ha parat de créixer. A Catalunya ja hi ha més 245.000 famílies amb tots els membres a l'atur. El tercer trimestre del 2013 es va crear ocupació, però va ser precària

    Francesc Melcion

    Joaquín Castro

    55 anys, Santa Coloma de Gramenet. Fa 3 anys que és a l'atur

    Q

    uan va néixer l'ARA, a Catalunya hi havia 669.400 aturats, amb una taxa del 17,41%. Tres anys després, hi ha 840.500 persones sense feina, segons l'EPA, i la taxa d'atur se situa en el 22,84%. Tot i que amb alguna treva derivada dels contractes temporals d'estiu, la dada no ha parat de créixer des que va esclatar la crisi el 2007.

    L'atur ha minat la confiança de centenars de milers de persones, davant la impotència dels líders polítics. Artur Mas es va presentar a les eleccions del 2010 amb la promesa electoral de reduir l'atur a la meitat. "Quan jo governi baixarà l'atur", va dir l'aleshores candidat Mariano Rajoy en una entrevista el gener del 2010. I tots els ministres, un rere l'altre, han anat veient com la realitat sepultava les previsions que feien en públic. Espanya va arribar als 6 milions d'aturats al primer trimestre del 2012, segons l'Enquesta de Població Activa. Una de cada quatre persones en edat de treballar i que vol fer-ho es troba aturada. La situació és especialment crítica si es compara amb la resta de la Unió Europea.

    Els joves és un dels col·lectius que més pateix. La taxa d'atur s'enfila per sobre del 46% en els menors de 25 anys catalans. Ha nascut un nou concepte: els 'ninis': joves que ni estudien ni treballen. I els que treballen, sovint ho fan en situacions precàries: la generació 'mileurista' ha passat a ser la generació 'nimileurista'.

    El nombre de persones que esgoten les prestacions, el subsidi o les ajudes a què tenen dret ha anat augmentant a mesura que passa el temps i no troben sortida professional. Els aturats de més de 45 anys estan sent expulsats del mercat laboral en els anys més crucials, quan es fixa la pensió que han de rebre un cop jubilats. La protecció a aquest col·lectiu d'aturats, retallada pel govern espanyol a partir del sisè mes a l'atur, també és més baixa.

    Amb la millora d'alguns indicadors econòmics, la destrucció d'ocupació frenarà, però recuperar el mercat laboral serà una tasca lenta. Els llocs de treball (pocs) que van crear-se l'últim trimestre van ser essencialment temporals i molts eren feines a temps parcial. La manca d'horitzons professionals empeny molts treballadors catalans (gran part d'ells joves) a emigrar a d'altres països on es demanden les seves qualitats i esperar que la situació a Catalunya millori.

    Ingrid Espinoso

    33 anys, Barcelona.
    Fa 2 anys que és a l'atur

    Alarma nuclear

    El Japó va viure l'11 de març del 2011 una triple catàstrofe: un terratrèmol seguit d'un tsunami i l'accident a la central nuclear de Fukushima. L'alerta va reobrir el debat sobre l'energia nuclear

    L

    11 de març del 2011, a les 14.46 hores, un terratrèmol de 9 graus en l’escala de Richter va sacsejar la costa est del Japó i va provocar la pitjor catàstrofe del país des de la II Guerra Mundial. Tot i l’alerta immediata després del sisme, la població va subestimar el tsunami posterior i l’aigua del mar va submergir fins i tot alguns centres d’evacuació. Van morir més de 15.800 persones.

    Fukushima, el desastre i la reconstrucció

    Arrossega la barra cap a la dreta i cap a l'esquerra per veure l'abans i el després en cada imatge

    before
    after

    Kyodo / Reuters

    before
    after

    Jiji Press / Toru Yamanaka / AFP

    before
    after

    Philippe Lopez / Toru Yamanaka / AFP

    before
    after

    Philippe Lopez / Toru Yamanaka / AFP

    Al desastre natural i humà provocat pel tsunami s'hi va afegir la inquietant imatge fumejant de diversos reactors d'una macrocentral nuclear que amb el temps entraria a formar part del nostre vocabulari habitual: Fukushima. Després de perdre els sistemes de refrigeració, la central va patir diverses explosions i la fusió parcial dels nuclis de tres reactors. El comissari europeu d'Energia, l'alemany Günther Oettinger, espantava tot el món qualificant l'alarma d'"apocalipsi". El pànic es va escampar més ràpid que mai i a una velocitat mai vista, com es pot veure en aquesta animació amb els missatges enviats pels usuaris de Twitter. El govern nipó no va aconseguir portar els reactors a l'anomenada "parada freda" fins mesos després de l'accident. Aquest novembre els treballadors de la planta encara van detectar una nova fuga d'aigua radioactiva en una de les àrees destinades als tancs per emmagatzemar el líquid que s'utilitza per refrigerar els reactors. Per extreure el combustible encara caldran més de deu anys, i la descontaminació és cosa de dècades. Les emissions contaminants arran de l'accident a la planta, el pitjor des del de Txernòbil (Ucraïna), el 1986, mantenen evacuades més de 52.000 persones que vivien al costat de la central i han afectat greument l'agricultura, la ramaderia i la pesca local.

    L'accident ha reobert el debat sobre la seguretat de l'energia nuclear, que experimentava un auge els últims anys com a alternativa al petroli. Arran de Fukushima, algunes potències com Alemanya han ordenat la revisió de totes les seves centrals. El mateix comissari Oettinger, defensor fins llavors de l'energia nuclear, admetria mesos més tard que ara té seriosos dubtes: "Fukushima ha estat un punt d'inflexió per a mi, m'ha fet començar a dubtar".

    L'ensurt i la tragèdia

    • La matança d'Utoya

      22 de juliol del 2011

      Anders Behring Breivik, un simpatitzant de l'extremadreta de 32 anys, obre foc contra un grup de joves de les Joventuts Laboristes a l'illa noruega d'Utoya i mata 69 persones. Abans de dirigir-se cap a l'illa, Breivik fa detonar una bomba a Oslo i mata vuit persones més. La justícia el va condemnar a 21 anys de presó. La matança va obrir un debat sobre l'extrema dreta arreu d'Europa.

    • El 'Costa Concordia'

      13 de gener del 2012

      El creuer de luxe 'Costa Concordia' xoca contra unes roques després d'una maniobra per aproximar-se a la costa. La maniobra es va fer per saludar la família d'un membre de la tripulació. En el naufragi moren 32 persones. El capità Francesco Schettino s'enfronta a una pena de 20 anys de presó. El setembre passat va començar una operació sense precedents per reflotar el buc.

    • Incendi a l'Empordà

      22 de juliol del 2012

      Quatre morts i 14.000 hectàrees cremades pels focs originats a la Jonquera i Portbou. El jutge creu que l'incendi el van provocar cigarretes, però va arxivar el cas en no poder-ne identificar els autors. Aquest novembre, un altre incendi al Baix Empordà ha cremat 550 hectàrees més.

      Fotogaleria: L'empordà en flames

    • L'huracà 'Sandy'

      Octubre del 2012

      Almenys 286 persones van morir pels efectes de l'huracà a diversos països del Carib. Als Estats Units el balanç és de 72 morts. Nova York va activar totes les alarmes i el president Obama va decretar l'estat de "gran catàstrofe". Va ser l'huracà més mediàtic, gràcies a l'impacte de les xarxes socials.

      Fotogaleria: La tempesta perfecta

    • Tiroteig a Newtown

      14 de desembre del 2012

      La matança en una escola infantil de l'estat de Connecticut va tornar a posar sobre la taula el debat sobre les armes als Estats Units. Un jove armat amb fusells mata 26 persones −entre les quals, 20 nens− i després se suïcida. Obama planteja prohibir aquestes armes.

    • Atemptats a Boston

      15 abril del 2013

      Tres morts i 264 ferits en les explosions de dues bombes fetes amb olles de pressió prop de la línia d'arribada de la marató de Boston. La policia identifica dos germans txetxens que vivien legalment des del 2007 als Estats Units com a autors de la massacre. El germà gran, Tamerlan Tsarnaev, de 26 anys, va morir en un tiroteig amb la policia. Dzokhar, de 19 anys, es va declarar innocent en la primera sessió del judici.

    • Accident a Galícia

      24 de juliol del 2013

      80 morts en descarrilar un tren Alvia a Santiago de Compostel·la. L'excés de velocitat, reconegut pel maquinista, s'apunta com la causa de la catàstrofe. El tren estava entrant en una via tradicional i havia canviat el sistema de seguretat.

    • Tifó a les Filipines

      Novembre del 2013

      L'ONU estima que més de 4.000 persones han mort pels efectes devastadors del tifó 'Haiyan' a l'illa de Leyte. El vent, amb ràfegues de 275 km/h, hauria arrasat fins a un 80% de la ciutat de Tacloban.

    Les cares

    Moisès Broggi i Graciela Noguera van ser les dues primeres cares a sortir a la portada de l'ARA. El savi va morir l'últim dia del 2012 als 104 anys, amb tot viscut. La petita, la primera catalana del 2010, ho té tot per viure

    Xavier Bertral

    Home Dona Polític Governant Empresari La crisi El Procés Cultura Esports A l'alça A la baixa Ens han deixat

      Què hem après

      Consultem la prima de risc per l'iPad, ens geolocalitzem i compartim la ubicació des del WhatsApp. No ens agrada que hi hagi 'ni-ni', ni que ningú hagi de fer 'escraches'. Ens hem fet guardiolistes i ho proclamem amb un tuit. I, perquè tothom ho sàpiga, l'etiquetem amb un 'hashtag'

      Xavier Bertral

        Tres anys de rècords

        Mai com en aquests tres anys el Barça havia donat tantes satisfaccions. Guardiola i Messi han sigut els protagonistes de l'etapa més brillant

        Xavier Bertral

        L’

        ARA arriba als tres anys de vida coincidint amb un període apassionant del món de l'esport. Des del tercer exemplar del diari, que va obrir la portada amb la històrica golejada contra el Reial Madrid (5-0), el Barça ha tingut un espai preferent. El diari ha relatat els èxits dels equips entrenats per Pep Guardiola, Tito Vilanova i Gerardo Martino. El conjunt blaugrana, que va aconseguir la seva quarta Lliga de Campions a Wembley, viu un moment hegemònic que l'ha portat a guanyar quatre de les últimes cinc edicions de la Lliga. Leo Messi, que l'any passat va superar el rècord golejador de Gerd Müller, s'ha convertit en el gran protagonista d'un període en què cada any ha guanyat la Pilota d'Or. Gonzalo Arroyo Ferrer / Getty Images
        El diari també ha crescut de manera paral·lela als èxits del jove pilot Marc Márquez, que en quatre anys ha sigut capaç de dinamitar tots els èxits de precocitat i guanyar els títols de 125 cc, Moto2 i MotoGP. Nico Terol, Pol Espargaró i Maverick Viñales també han tingut el seu protagonisme en un Mundial de motociclisme apassionant. Paul Buck / Efe
        Des que l'ARA va néixer, Rafa Nadal ha sigut un valor segur. El manacorí no ha fallat en cap edició del Roland Garros i, després de recuperar-se de la seva lesió, s'ha convertit en l'indiscutible número 1 del tenis mundial. El seu nom, com el de Joaquim Rodríguez, Joan Carles Navarro o Kilian Jornet, ha aparegut no poques vegades a les pàgines del diari acompanyat de la paraula èxit.

        El protagonisme dels Jocs Olímpics de Londres va quedar repartit entre Michael Phelps i Usain Bolt. El nedador nord-americà va completar amb sis medalles un palmarès únic de 22 medalles olímpiques. L'atleta jamaicà, per la seva banda, va aconseguir tres medalles d'or, una d'elles, en la millor carrera de la història dels 100 metres llisos. L'esport català va tenir una gran visibilitat a Londres, on va aconseguir vuit medalles: una d'or, sis de plata i una de bronze. El lideratge femení, exemplificat pels casos d'Andrea Fuentes, Ona Carbonell o Mireia Belmonte, va ser clau. Juan Carlos Hidalgo / Efe

        Som de l’ARA

        L'ARA s'ha consolidat com a mitjà de referència en català. Lluny de tocar sostre, el diari confirma el seu lideratge digital i augmenta les vendes en paper. Aquest setembre passat, l'Ara.cat va aconseguir el seu rècord absolut de visites amb 1,7 milions d'usuaris únics. El diari acaba de rebre el Premi Nacional de Comunicació

        Ferran Fornéa

        L'ARA en xifres

        27.520

        EXEMPLARS

        De l'ARA venuts de mitjana el mes de setembre

        1.757.608

        USUARIS ÚNICS

        A la pàgina web de l'ARA al mes d'octubre. Aquesta és la segona millor dada que aconsegueix la web, només superada –en un 0,2%– per les dades del setembre del 2013. El resultat desbanca el segon millor registrat fins ara, que era d'1.483.006

        TERCER

        DIARI MÉS LLEGIT

        El Centre d'Estudis d'Opinió situa l'ARA com el tercer diari més llegit a Catalunya. Només el superen'LaVanguardia'– en primer lloc– i'ElPeriódico'–en segona posició–, que tenen edició en castellà

        22.002

        SUBSCRIPTORS

        Des que va néixer l'ARA, el nombre de subscriptors no ha parat de créixer. A l'octubre –entre paper i web– el mitjà n'ha ajuntat gairebé 22.000

        147.110

        SEGUIDORS A TWITTER

        L'ARA ha tingut èxit a les xarxes des del principi. Milers d'usuaris accedeixen a l'ARA per Facebook i Twitter

        “E

        l país que ve, no ve. L'hem de sortir a buscar". Així començava el primer editorial de l'ARA el 28 de novembre del 2010. En tres anys de profunda crisi, Catalunya i el món s'han transformat, més i tot del que es podia preveure, i l'ARA ho ha anat explicant dia a dia. "Un bon diari és una nació parlant-se a ella mateixa", deia el dramaturg Arthur Miller. Des de la primera edició, el mateix dia de les eleccions, el dia que Catalunya començava a decidir el seu futur, l'ARA ha configurat el relat del país mirant d'enriquir el debat polític i social, i amb un compromís clar amb l'educació i la cultura.

        CARLES CAPDEVILA DIRECTOR DE L'ARA

        El dia de la presentació del diari a la societat civil al Palau de la Música, el director de l'ARA, Carles Capdevila, es proposava perseguir els lectors "per Twitter, mar i aire". I així ha estat. Han passat tres anys i l'ARA s'ha consolidat com a mitjà de referència en català. Lluny de tocar sostre, el diari confirma el seu lideratge digital i augmenta les vendes en paper. Aquest setembre passat, l'Ara.cat va aconseguir el seu rècord absolut de visites amb 1.761.529 usuaris únics. De fet, l'Ara.cat és el diari digital més llegit en català des del dia que va néixer, el 28 de novembre del 2010. Les vendes del rotatiu tampoc han parat de créixer. Al setembre, l'ARA va vendre de mitjana 27.520 exemplars diaris, una confiança creixent que es demostra també amb l'augment sostingut de subscriptors: aquest octubre s'han superat els 22.000, entre el diari digital i el paper. L'ARA és el tercer diari més llegit de Catalunya, segons el baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió. Només el superen 'La Vanguardia' i 'El Periódico', que tenen edició en castellà. Les dades d'èxit comercial de l'ARA es veuen confirmades, a més, per l'interès que desperta la informació del diari a les xarxes socials. El diari ja té més de 100.000 seguidors a Facebook i més de 147.000 seguidors al compte principal de Twitter. La feina ben feta ha estat reconeguda gràcies als molts premis que ja ha rebut el diari pel disseny, la fotografia o per diversos articles especialitzats. Fa només uns dies, l'Ara.cat va rebre el Premi Nacional de comunicació.

        ANTONI BASSAS EDITOR DE L'ARA

        L'ARA en imatges

        Ferran Forné

        Crèdits

        [REDACCIÓ]

        Isaac Salvatierra

        [DISSENY]

        Ricard Marfà

        [PROGRAMACIÓ]

        Idoia Longan / Marc Camprodon

        [VÍDEO]

        Inés Cornelles / Àlex Pascual

        [FOTOGRAFIA]

        Xavier Bertral

        Redacció de l'ARA